Avui ens hem reunit un grup de catalans, que tenim en comú la nostra lleialtat i estima vers Catalunya i Espanya (nom  que avui alguns polítics de moda anomenen zona de Patriotisme constitucional i que a Catalunya la maquinària convergent amaga sota la paraula Estat).

Durant molts anys els qui des de Catalunya hem defensat que no hi ha distinció entre ser Català i sentir-se espanyol, hem vist com el poder nacionalista a base d’historicisme existencialista, barrejant conceptes lliberals amb la nostra tradició, ha esborrat el concepte hispànic i tradicional de les nostres escoles, de les nostres llars i dels nostres cors.

La burda manipulació històrica, l'apropiament de la tradició utilitzant la part més arrauxada i tronada i oblidant el sentiment cristià e hispànic que sempre hem tingut els catalans,  l'apropiament immerescut dels prohoms catalans silenciant el seu tarannà cristià (com Torras I Bages en el pròleg del seu llibre ( "la Tradició Catalana"1906) el defineix com: un breviari de culte a la pàtria-terra, però de cap manera no s'oposa, ans al revés, al culte d'Espanya, conjunt de pobles units per la providència") i maximitzant i treien de context mínimes expressions per reforçar la seva minimalista visió del cosmos català, ens està portant a una situació en la que qualsevulga català de soca-rel que es manifesti com espanyol es vist com un espècimen d'una extrema dreta minoritària, neonazi o simplement anticatalà. 

Ja hem deixat massa terreny als separatistes , i als separadors castellanistes, ara es el moment de no avergonyir-nos i de mantenir la fermesa en la defensa dels ideals que els nostres avantpassats ens han legat. Som Espanyols, per que som catalans. En Feliu i Codina el segle passat ho manifestà així:.- "Espanyolistes som tots en aquesta regió, no per tots ben entesa, però el nostre espanyolisme no ens impedeix que siguem catalans fins el moll de l’os". 

Avui reunits en el centre espiritual de Catalunya, des de Montserrat, els qui creiem fermament que Catalunya es una nació cultural dins de la nació política espanyola, hem de reprendre el camí de la reconquesta de la nostra pròpia història i posar fi a la perversa relació que el nacionalisme convergent i excloent vol evidenciar que el fet de sentir-se espanyol es un contrasentit i una perversió de l'esperit català.

No hem d'amagar que el nacionalisme separatista ha aconseguit quedar-se en exclusiva el segell de la catalanitat, fins i tot l'esquerra més o menys radical no té cap empatx en manifestar la seva complicitat en el projecte pujolista d’eradicar els llaços d'unió vers els altres pobles d'Espanya. Mentre tant els qui hem defensat la fe hispànica em reculat, i fins hem acabat renegant de la nostra pròpia tradició, refugiant-nos en discursos castellanistes i anticatalans que avui subscriurien els Lerrouxistes, els Isabelins, els anarquistes del 36 o la dreta més tronada que avui milita dins del Partit Popular. No es això companys. Hem de defensar la nostra CATALANITAT, el fet de pertànyer a la nació catalana (que no oblidem abranda de Salses a Guardamar),  ens ha d'omplir d'orgull i no podem permetre que ens arrabassin ni un dia més la bandera de la catalanitat. Valentí Almirall en el congrés catalanista de 1.888 es manifestava així: "...en resumen, si es vol que parlem més clar, lo catalanisme, per a nosaltres, vol dir ser molt espanyols però no castellans, puix que aquestos sols no formen la nació. Espanya és un conjunt de grans regions amb condicions distintes, i sa grandesa depèn del desarrollo de la vida, del mode de ser i de les tendències de cada una d'elles...".

Aquest es l'any Verdaguer, commemorem el centenari de la seva mort, i a ben segur la seva obra serà manipulada i gairebé silenciada, destacant els fets que més convinguin a la cultureta oficial de casa nostra. Es dons l´ hora de reclamar el seu legat, el d'un hispanista que va escriure la obra poètica més gran e impressionant que s'ha fet mai a Espanya, i en català. L'Atlàntida, obra puntera de la literatura catalana, es un cant a Espanya i a les seves conquestes d'Amèrica, una obra majestuosa i única, plena de musicalitat i carregada d'espiritualitat. Mossèn Cinto, autor del virolai que avui cantarem, és el màxim exponent de la nostra tradició. Però com ho es en Balmes, en Torras i Bages , en Cortada, en Rubió, en Carreras, Mossèn Pere Tarrés  i tants i tants homes i dones que defensaren amb la paraula la hispanitat. A vegades no sols en la paraula, sinó també amb les armes, darrera nostra tenim el monòlit en record dels herois del Terç de Requetes de Nostra Senyora de Montserrat, l’únic cos d'exercit  dels dos bàndols que durant la guerra civil estava integrat únicament per catalans, i que la llengua de unió i comunicació era en català.

Vull llegir-vos un breu fragment del llibre "Col·loquis a la Ciutat de Tortosa de Cristòfor Despuig, el màxim exponent de la literatura catalana del segle XVI:

...la major part dels Castellans gossen dir públicament que aquesta nostre província (Catalunya) no és Espanya i que per ço nosaltres no som vertaders espanyols: no mirant, los pecadors benaventurats, quant ignorants són i quant cegos d'enveja i malícia van, que aquesta província no sols és Espanya, mas és la millor d'Espanya".

Abans d'acabar la meva intervenció tant sols vull emprar dos cites de diferents discursos d'homes catalans i poc sospitosos de la seva clara vocació hispànica:

En Frederic Soler "PITARRA" :"Volem ser una de tantes estrelles de la bandera de Espanya, si las altres regions volen ser estrelles com nosaltres, o bé una sola estrella al mig de la bandera roja y gualda que, amb los resplendors de Pavia y Lepant y'l Bruch y Girona, esborri'ls incendis de la guerra dels segadors y las ruinas d'hont caigué ferit nostre últim conceller, espurnejant ab sa sang los plechs de la gloriosa bandera de la nostra pàtria."

Discurs que presentava el programa polític del Centre Català el 28 d'Abril de 1.890.

En Manuel de LASARTE: "...els enemichs que hem de combatre son los separatistas, los que dihuen que Catalunya ha de formar una nació independent y, ab aquesta exageració, fan la guerra al nostre catalanisme, que vol que Catalunya tinga personalitat y autonomia dins d'Espanya."

Per acabar vull llegir-vos la poesia de Mossèn Jaume Collell, aquesta poesia es repetida mil i una vegades en totes les manifestacions i pamflets separatistes, es el seu sant i senya, la seva poesia mestra de la seva baixesa identitària, però amb la curiositat que l’ultima estrofa es censurada. Avui en el nostra afany de recuperació de la autèntica identitat catalana, demanem que les paraules de Mossèn Collell cloguin la meva intervenció:

 "...No captem lo dret de viure

dret que no's compra ni's ven

poble que mereix ser lliure

si no li donen, s'ho pren.

 Front altiu i parla franca

i amb lo cor esperançat,

conquistarem lo que ens manca

guardant bé el que ens ha quedat.

¡Germans¡ nostre crit retrunya

ben alt, i a la llum del sol

¡¡Visca lliure Catalunya

dintre'l reialme espanyol¡¡".

Volver a la página principal

© Asociación Juvenil Batzegada